Resseguint les petjades de Bach

Resseguint les petjades de Bach

6 desembre 2007

Arribem a Eisenach des de Frankfurt, en un cotxe llogat on ens acomodem després d’un plaent viatge en avió des de Barcelona. Hem deixat un desembre suau al nostre litoral mediterrani, i Alemanya ens dóna la benvinguda amb unes temperatures hivernals sense estridències, rigoroses, però suportables.

En el transcurs dels 196 Km, que ens porten fins a Eisenach, i malgrat ser les primeres hores de la tarda, el capvespre ens absorbeix amb rapidesa, com recordant-nos que ens estem endinsant en la Turíngia, una zona boscosa, on la frondositat del paisatge va inspirar les muses dels genis que van néixer i viure en aquests indrets.

La pluja ens acompanya mentre respirem ja l’aire de les terres que fa 322 anys van donar vida al gran mestre Johann Sebastian Bach.

El so de les campanes de la Georgenkirch, a la plaça del Markt, ens dóna la benvinguda a Eisenach, la nit plujosa del 6 de desembre de 2007. L’encís de l’ambient nadalenc en les llums que s’adormen a les paradetes del mercat d’advent, ens conviden a deixar-nos conduir per l’ànima del gran mestre, que a partir d’aquest moment serà el nostre millor guia.

La història de la família Bach està molt vinculada a la Georgenkirch. En ella van treballar d’organistes el pare, l’oncle i el propi J.S.Bach. Aquí també va ser batejat Johan Sebastian, i va assistir a l’escola de la Georgenshule, ubicada a la mateixa església, de la qual també va ser alumne Luther.

La vesprada turíngia és prompta a transformar-se en nit plena, i ens recollim a sopar a la Brunnenkeller, una bodega de volta empedrada en un antic monestir, situada a la mateixa plaça del mercat, on degustem uns magnífics plats turingis, que ens corroboren que estem en una terra de caràcter i bons fruits.

De tornada a l’hotel, no podem resistir la temptació d’acostar-nos a la Bachhaus, a la Frauenplan, 21, casa atribuïda al naixement del compositor, encara que només sigui per situar-nos, i fer-la realitat, després d’haver-la vist fotografiada tantes vegades, quan virtualment recorríem la ruta que ara pren vida.

De fet, és possible que el lloc real del naixement de Bach fos en una altra casa, molt a prop d’aquesta, a la Lutherstrasse, 35, que va ser propietat del seu pare entre 1675 i 1695.

De camí cap a la Bachhaus, enfilem la Lutherplatz, i en el número 8 d’aquesta ens trobem amb la Lutherhaus, on va viure Martin Luter, entre 1498 i 1501, i on actualment es pot visitar una exposició sobre la vida i obra del reformador.

Bach viu en molts indrets, a les pedres centenàries de les cases que el van veure néixer, als arbres que escriuen la música en l’aire humit que els acarona, als capvespres freds que traspassen el temps. Bach viu en el nostre recorregut, en cada una de les nostres petjades.

7 desembre 2007

El dia es lleva aviat a Eisenach. Els seus habitants son matinadors, acostumats a aprofitar al màxim les poques hores de llum que el dia els brinda. Des de l’habitació de l’hotel, encara sota la foscor de les primeres hores del matí, es comencen a despertar els carrers amb els passos lleugers dels primers vianants, dels que s’afanyen cap a la feina, dels nens amb les motxilles a l’esquena dirigint-se cap a l’escola, mentre la mare els acomiada, traient el cap per la petita finestra d’un auster edifici.

Tot evoca el record d’un passat no llunyà… d’una República Democràtica Alemanya, que no pot amagar al visitant les faccions de la seva història.

Nosaltres ens encaminem al Wartburg, a 2 Km. al sud-oest, impressionant castell medieval que se’ns apareix dibuixat dalt de la muntanya que domina la ciutat. En ell Richard Wagner va inspirar-se per ambientar la seva òpera Tannhäuser, a propòsit d’un famós certamen de trobadors que va tenir lloc al castell entre el 1206 i l 1207. En ell també va viure la reverenciada Elisabeth d’Hongria, personatge en què es va basar el compositor per crear la protagonista de la seva òpera.

I més enllà d’aquest fet, l’empremta cultural i històrica del castell, passa per la figura del reformista Martin Luter, que entre 1521 i 1522, va estar-hi amagat, sota el nom fictici de Junker Jörg, després de ser excomunicat i proscrit pel Papa. I entre les seves parets, en només sis setmanes, va traduir el Nou Testament, del grec a l’alemany, legat d’incalculable valor pel poble germànic.

Castell de Wartburg – Eisenach

La pujada caminant des del peu de la muntanya és un passeig de gran bellesa. El matí emboirat de grisor hivernal s’aferma en la frondositat dels faigs de fulla vermella i troncs envellutats, que s’enlairen perfilant el paisatge triomfants, acomodats en la suau estora roja que llisca als seus peus.

Amic Bach, quantes vegades vas fer aquest camí, quantes notes vas fer néixer en el soroll del vent? Quants cops vas contemplar aquest cel que ara mirem descobrint la llum especial que et va il·luminar? Podem sentir la força eixint del teu cor, la mateixa que arreu del mon paralitza els cors dels qui escolten les teves obres…

Deixem el castell enrere i ens encaminem cap a la Bachhaus, disposats a no perdre detall.

Bach ens dóna la benvinguda a la façana principal, en un dels múltiples monuments que l’homenatgen durant tota la ruta.

La casa va ser greument malmesa durant la guerra. Actualment ha estat restaurada, conservant l’aspecte exterior d’habitatge tradicional germànic, on només destaca la construcció moderna de l’edifici annex que ocupa el museu.

El seu interior gaudeix de les instal·lacions museístiques més actuals, sobretot pel que fa a la sala on estan exposades les partitures i manuscrits del compositor, que ocupen un espai circular, on també es poden escoltar algunes peces i admirar una important col·lecció de retrats.

En el recorregut pel museu es recreen diverses estances de l’època barroca, amb utensilis autèntics de la vida quotidiana i ceràmiques turíngies.

Bachhaus (Casa de Bach) – Eisenach

Però el que verdaderament interessa al visitant que es troba aquí per descobrir Bach, és la important col·lecció d’instruments de l’època del compositor. La idea inicial va ser la de presentar els instruments que eren més habituals en el seu temps, i la recopilació, que va començar amb 20 peces, actualment consta ja de 400, de les quals, una quarta part corresponen als segles XVI al XVIII.

Entre els objectes de la col·lecció destaquen, un clavecí de Turíngia (1715 aprox.), dues espinetes (1765), una viola de gamba (1725) i una flauta dolça tenora (1550). També un curiós orgue domèstic d’origen suís (1750), una valuosa espineta transversal (1765) i un clavicordi (1750), instrument de so molt preuat per J. S. Bach.

Després de les explicacions de la guia, en un desnerit anglès, ella mateixa ens ofereix unes il·lustracions musicals amb alguns d’aquests instruments, que ens evoquen els sons originals de l’època en què l’ambientació de l’espai ens ha anat submergint.

Deixem la casa imbuïts de l’encís que transpira més enllà dels seus murs i ens retrobem amb el joiós ambient nadalenc del Markt. Les seves paradetes plenes de colors i les aromes de la gastronomia típica germànica, gairebé ens obliguen a fer una pausa per refer les forces, i assaborir qualsevol de les seves especialitats. El plat estrella són les famoses “wurst”, salsitxes del país, servides amb patates, xucrut, o curri, acompanyades amb una tassa de “Glühwein”, barreja de vi calent amb…, les opcions són variades, fruites, espècies, licors, tot per contribuir a posar el cos temperat i a punt per continuar.

Ens disposem a seguir la nostra ruta…

Què sents Johann Sebastian en deixar la teva ciutat? Ets encara un nen. T’emportes una bossa plena de melodies amb sons de vivències i sentiments, amb tu van les notes de la infantesa, les harmonies dels teus paisatges, els tempos de la natura, i un munt de petites peces disposades a encaixar, a formar part d’un tot on tu ets l’únic creador…

Així, batejats de Bach i amb la música a l’ànima, deixem Eisenach i ens dirigim cap a Ohrdruf, a uns 40 Km direcció Arnstadt.

A Ohrdruf el record de Bach ens situa a l’església del poble, la Michaeliskirche, d’on el seu germà Johann Christoph era organista i de la qual actualment només es conserva la torre principal després d’haver estat destruïda a finals de la segona guerra mundial.

Johann Sebastian s’hi va traslladar per viure amb el seu germà gran al 1695, quan van morir els seus pares. Allà va instruir-se en tocar l’orgue i el clavicordi i va formar part del cor del liceu. També va dedicar gran part del seu temps a formar-se de manera autodidacta, copiant les partitures dels mestres de més renom de l’època.

Aturem el cotxe davant de la torre, el fred és intens, i un vent gèlid carregat de núvols ens anuncia el capvespre. Un crepuscle vespertí, prop de les cinc de la tarda, que ens fa imaginar fàcilment la cruesa dels hiverns d’aquestes terres al segle XVIII, on ni les calefaccions ni les comoditats eren presents per suavitzar-les.

Els carrers humits i quasi deserts ens acomiaden d’aquesta ciutat, mentre la vista distancia la imatge de la torre silenciosa, camuflada enmig dels vells arbres de branques nues entre les que el vent joguineja per arrencar algun secret gelosament guardat, com només saben fer-ho els companys que fa molt temps que comparteixen tot el temps…

En aquest punt, i per a ser fidels a la ruta que va seguir la vida del compositor, ens hauríem de dirigir cap a Lüneburg i Lübeck, on Bach va viure entre el 1700 i 1703, però els pocs dies de què disposem ens obliguen a deixar aquest període en un parèntesi obert, que esperem tancar en breu, en una propera escapada.

Arribem a Arnstadt deixant pas a la foscor del vespre que s’ha acomodat entre la pluja i el fred, i ens dirigim al nostre següent encontre amb Bach, l’església Nova, situada al centre del poble, a la plaça del mercat i molt a prop de l’ajuntament. A la mateixa plaça podem veure l’escultura d’un jove Bach assegut davant de l’orgue, que ens recorda que anem seguint el bon camí.

A Arnstadt, Bach va obtenir la plaça d’organista el 1703, càrrec que va ocupar fins a finals de 1706. Aquí va compondre les seves primeres tocates, fugues i preludis per a orgue. No eren pròpiament obres del seu temps, però Bach escriu aquestes composicions principalment pel propi plaer, davant dels nous estils, que les deixaven en un lloc “passat de moda”.

Aquesta ciutat, situada a l’extrem nord del bosc de Turíngia, és coneguda amb el sobrenom de “la porta del bosc de Turíngia” (DasTor zum Thüringer Wald). És una ciutat petita però distingida, on Bach va ocupar una casa a la cantonada de la Ledermarkt i la Holzmarkt, molt a prop del mercat. Curiosament, sembla ser que Maria Barbara, que anys després seria la esposa de Bach, també va viure en aquesta casa amb les seves germanes.

Malgrat el seu reduït perímetre, ens anem trobant varies esglésies antigues. La Bachkirche, tal com consta a la placa de la façana principal de l’església Nova, és de construcció sòbria, encara que sorprèn la lluminositat del seu interior airós, i l’orgue de grans dimensions que la presideix, que no és l’original del temps de Bach. El teclat original encara es conserva a l’ajuntament de la ciutat.

Bach va treballar de manera intensa a Arnstadt durant aquest període. L’octubre de 1705, va aconseguir un permís d’un més per anar a Lübeck a visitar el gran mestre organista Dietrich Buxtehude (1637-1707). Va ser tal l’impacta personal i musical que Buxtehude va causar en Bach, que l’estada es va triplicar en el temps previst. Al seu retorn, aquest va ser amonestat tant pel que fa al seu comportament indisciplinat, com a l’atreviment en la pràctica de noves idees musicals, que segons el Consell de la ciutat, podien “confondre els fidels”.

Això va propiciar la fi d’aquesta etapa, i quan a finals del 1706, va quedar vacant la plaça d’organista a l’església de Sant Blas a Mühlhausen, Bach va passar a ocupar el càrrec. Era l’estiu de 1707.

Nosaltres accedim a l’església amb l’entusiasme de descobrir, imaginar i evocar el gran mestre en un altre dels escenaris de la seva vida, de les hores de creativitat, dels diumenges entregats a Deu.

Testimonis contundents són les cantates composades entre aquestes parets, per exemple la BWV 15 “Denn du wirst meine Seele nicht in der Halle lassen” (“Doncs no deixaràs que la meva ànima vagi a l’infern”). És fàcil deixar-se transportar en el temps, i contagiar-se de l’esperit festiu d’un grup de joves que prepara el seu concert de Nadal. A fora, sota el vent humit de la nit turíngia, els familiars s’apleguen il·lusionats, a l’espera de que la música els escalfi l’ànima.

Afegim a la llista de visites pendents la de Mühlhausen, i posem rumb a Weimar, de la qual ens separen només 36 Km., i que serà el darrer destí d’aquest dia enriquidor i condensat en continguts.

A Weimar, hi arribem entrada la nit, i la nostra primera cita és amb Goethe. Ens dirigim a sopar al Zum Weissen Schwan, un antic restaurant situat a la Frauentorstrasse, al centre de la ciutat, que Goethe acostumava a visitar sovint, i on, fins i tot, es pot degustar el “plat de Goethe”, en homenatge al il·lustre magnat de les lletres alemanyes. Venerat arreu, Goethe va viure per un llarg període a Weimar, i la ciutat dona mostres del seu orgull per haver estat residència de l’autor del monumental Faust.

Però Weimar no es conformà amb un colós de la magnificència de Goethe, sinó que va acollir en un temps o un altre a gairebé tots els grans de la cultura, el pensament i l’art alemany, convertint-se en l’epicentre de la il·lustració alemanya, i un punt de peregrinació per la intel·lectualitat del país.

I no és per menys… ens costaria citar tots el noms dels erudits i artistes que van passar per la ciutat: Cranach el Vell, Wieland, Schiller, Herder, Goethe, Liszt, Nietzsche, Gropius, Feininger, Kandinsky, i un llarg etc.

Recorrent els seus carrers, anirem trobant els distintius a les plaques de les cases que van habitar, i els edificis on van desenvolupar les seves arts. Alguns d’ells visitables, com la Goethe Haus, el Goethe Nationalmuseum, la Schiller Haus, la Liszt Haus, i certs petits palaus d’accés obert al públic que complementen aquesta passejada de gran riquesa cultural.

No oblidem que a Weimar també es va fundar el moviment i escola de la Bauhaus, el 1919, per Gropius, i per on van passar de professors Kandinsky, Klee, Feininger i Schlemmer, fins que el 1925 es va traslladar a Dessau i posteriorment a Berlin, on seria clausurada pels nazis. En el Bauhaus Museum trobarem la trajectòria d’aquest moviment innovador quan a disseny i arquitectura.

Reprenem el leit motiv del nostre viatge, resseguint les petjades del gran mestre. El període de Bach a Weimar s’inicia el juny del 1708, quan aquest es contractat pel duc Wilheim de Saxònia-Weimar. Bach entra a la cort de Weimar en qualitat d’organista i músic de cambra. També en aquells temps, Weimar era considerada un centre cultural de gran nivell, recolzat per la gran biblioteca ducal.

El 1714 obté el càrrec de Konzertmeister (violí concertino de l’orquestra), i iniciarà una etapa d’intensa activitat, treballant amb una orquestra i un cor molt preuats i amb un orgue de gran qualitat, que ell mateix va fer restaurar.

Aquí compondrà les seves primeres grans obres per orgue i peces tan conegudes com la “Tocatta i fuga en re menor” BWV 565, també el “Preludi i fuga en la menor” BWV 894, la fuga més llarga del compositor amb 198 compassos, i els “setze concerts per clavicèmbal sol” BWV 972 al BWV 987 (sobre temes dels grans mestres italians de l’època).

La llista de cantates religioses d’aquest període és gairebé interminable. Destacarem que va comptar amb la col·laboració del poeta Salomo Franck (1659-1725), per donar vida a alguns dels seus textos.

Pel que fa a la seva vida familiar, aquí trobem a Bach casat amb la seva cosina Maria Bàrbara, i a Weimar naixeran els seus primers fills. En l’actualitat no existeix la casa on va viure Bach i la seva família, però és sabut que estava situada entre el mercat i l’encantador parc de l’Ilm, on actualment hi ha l’hotel Elefant. Així ho recorda una placa commemorativa.

8 desembre 2007

Això és la realitat de Weimar, en els seus carrers s’hi respira la flaira de la cultura. L’aire tragina poesia i música i els colors semblen més intensos i profunds que a les altres ciutats que hem visitat fins ara.

La nostra realitat comença amb un substanciós esmorzar a l’Hotel Fürstenhof, d’arquitectura sòbria i decoració pintoresca i alegre.

El que ens sorprèn és el quadre que podem contemplar estàtic darrera l’amplia vidriera del menjador… Estem just al costat del Historischer Friedhof (cementiri històric), on descansen les restes de Goethe i Schiller.

La vista es deleix en un parc matisat d’ocres. La tímida boira matinal s’acomiada entre els arbres. Les fulles no es belluguen. Tot és quiet i inert. Només trenquen la natura les arestes de les creus, discretes i esveltes, sabedores del seu intrusisme en un paisatge quasi perfecte, on aguditzant la oïda podem sentir la música de les ànimes… la respiració d’un temps ocult com un tresor sota la fullaca.

Iniciem un circuit a peu amb el destí fixat a la Stadtkirche St. Peter und Paul, coneguda popularment com la Herderkirche, en honor del predicador Johann Gottfried Herder.

El camí ens va brindant escenografies tan atractives com la casa de Liszt, l’acadèmia de música que el mateix compositor va fundar a l’antic palau del Fürstenhaus, i al costat, la Biblioteca Anna Amalia, que havia estat dirigida pel mateix Goethe, i que acull 900.000 llibres.

Arribem al Markt, amb el seu Rathaus neogòtic, i a la mateixa plaça trobem la casa que va habitar el pintor Cranach el Vell, la Cranachhaus, un edifici renaixentista.

Al Markt també hi ha instal·lat un pintoresc mercat d’advent, amb tota mena d’objectes artesanals a les seves paradetes. La senzillesa de la majoria dels objectes, ens fa qüestionar-nos si realment ha arribat el “consumisme” de ple, o de manera juganera s’hi va instal·lant suau i lentament, sense fer soroll…

Deixem per més tard la resta del circuit a peu, amb la urgència d’arribar a la Herderkirche. L’exterior, amb els murs completament blancs i les teulades en pissarra negra, li donen una aparença d’església petita, que ens sorprèn amb un interior molt ric, presidit pel famós altar que va ser iniciat per Lucas Cranach el Vell (1555) i finalitzat pel seu fill. També podem admirar, a la nau esquerra, un tríptic amb tres retrats de Martin Luter, en les seves etapes de cavaller, professor i monjo.

Stadtkirche St. Peter und Paul

Herderkirche – Weimar

La nostra mirada s’atura a l’orgue situat a la part posterior de la nau, mentre imaginem el gran mestre creant les magnífiques obres de la seva etapa a Weimar, i envegem els murs que en van ser testimonis.

La música però, no coneix de temps, ni d’espai. En aquest matí solejat, un cor de joves assaja un concert que tindrà lloc l’endemà…i no és de Bach, sinó de Mozart. Això no priva que quedem enganxats a les veus, i ens deixem emportar per l’embadaliment del que sentim, més que no pas del que escoltem.

Deixem Weimar tot passejant per la Schillerstrasse, on hi ha la casa de Schiller i arribem a la Theaterplatz, on ens acomiadem al peu de la majestuosa estàtua dels grans Goethe i Schiller.

Goethe i Schiller – Theaterplatz – Weimar

Reprenem la ruta agafant l’autopista en direcció a Leipzig, cap al nord, deixant molt aviat la Turíngia i endinsant-nos en la Saxònia, on el paisatge s’allisa en transcórrer els kilòmetres, en contrast amb les zones boscoses que hem travessat fins ara.

El recorregut cronològic per la ruta Bach ens portaria a Köthen, però també en aquest punt modifiquem el camí i ens dirigim primer a Leipzig, per tal de guanyar temps, i instal·lar-nos en aquesta gran ciutat des d’on completarem el nostre itinerari.

Leipzig ens rep en olor de multituds. Ja fets a la tranquil·litat de les ciutats turíngies, ens sorprèn aquesta metròpoli comercial, actual centre cultural de moviments alternatius per als joves alemanys. Cal dir, però, que darrera la intenció de modernitat es descobreix una ciutat reconstruïda en els anys 50, després d’ésser pràcticament devastada pels bombardejos de la segona guerra mundial, i on l’arquitectura de la RDA va deixar palès el seu estil auster i impersonal. La salven únicament alguns edificis que van sobreviure en part, i que van ser reconstruïts mantenint l’estil original.

Es diu de Leipzig que és la ciutat més dinàmica de l’est d’Alemanya, possiblement com a conseqüència de la seva implicació en la revolució democràtica de 1989, ja que, com és sabut, la ciutat va liderar les protestes contra el règim comunista i és encara un referent de liberalitat.

Ens deixem engolir per l’aglomeració de gent que camina en direcció al centre, tot vorejant l’estació, Hauptbahnhof, la més gran d’Europa, i seu d’un immens centre comercial, i enfilem la Nikolaistrasse.

A poques passes, i només aixecant la vista, descobrim un altre de les fites importants del nostre viatge, les torres rosades de cúpules negres de l’església de Sant Nicolau, la Nikolaikirche.

Aquesta església construïda el 1165 en l’estil romànic, es complementa amb uns afegits del gòtic tardà. El que més sorprèn és el seu interior, en un estil clàssic que s’enlaira en columnes de capitells representant fulles de palma, d’una gran bellesa arquitectònica i d’estètica molt original. Presidint aquest noble decorat, s’assenta un esplèndid orgue, que ens emplaça de nou en un dels marcs dels moments més intensos en la vida interpretativa de Bach. A Sant Nicolau es van estrenar algunes de les cantates de més renom, i també la venerada Passió segons Sant Joan, BWV 245.

Bach arriba a Leipzig amb 38 anys, el 1723, després de ser nomenat “kantor” de l’església de Sant Tomàs i aquí romandrà en el seu període creatiu més intens, fins el moment de la seva mort.

Durant aquesta etapa, la seva activitat serà frenètica. El seu càrrec l’obliga a presentar una nova cantata cada diumenge per les esglésies de Sant Tomàs i Sant Nicolau, amb el resultat d’unes tres-centes composicions en total. A més de dirigir els cors i impartir classes de música i llatí al col·legi de Sant Tomàs.

També, el 1729 és nomenat director del Collegium Musicum de Leipzig, format per estudiants universitaris, que el van portar a desenvolupar una intensa activitat concertística, actuant principalment al Cafè Zimmermann, avui desaparegut sense deixar rastre enmig de les edificacions modernes, entre la Katharinen Strasse i la Böttchercasschen, vies eminentment comercials de la ciutat.

Nosaltres tornem a deixar-nos emportar per aquest Leipzig en moviment, que ens ha despertat del nostre somni hipnòtic, i ens transporta entre la multitud, travessant el colorit ambient nadalenc, les flaires dels innumerables reclams gastronòmics, els músics de carrer, i els espectacles titellaires que es mofen del fred a qualsevol cantonada.

Arribem a la plaça del Markt, i ens aturem a contemplar el magnífic edifici renaixentista de l’Altes Rathaus (1556), un dels ajuntaments més macos d’Alemanya, que acull en el seu interior, el Museu d’Història de la Ciutat.

A títol d’apunt interessant ressaltarem que aquí Bach va signar el contracte que l’anomenava “kantor” de l’església de Sant Tomàs.

Molt aviat, desenfocant la mirada cap al cel blau de la tarda, se’ns apareix el perfil retallat de l’església de Sant Tomàs, Thomaskirche.

Aquest lloc podríem dir que és la culminació del nostre viatge, el punt àlgid que dona sentit a la nostra Ruta. Les nostres passes emocionades ens transporten fins l’entrada principal.

L’església, construïda el 1212, va ser fundada com a seu del cor dels agustins i posteriorment, el 1496, restaurada en l’estil gòtic tardà. La cúpula barroca data del 1702, i la portalada principal del 1886.

S’accedeix a l’interior per la porta lateral que hi ha a la plaça, on trobem la que es considera la més famosa estàtua de Johan Sebastian Bach, durant tot el recorregut.

Thomaskirche

església de Sant Tomàs

Leipzig

Un cop a dins, amb una vehemència controlada, ens dirigim al cor. Sabem el que venim a buscar. Ubicada just al centre, trobem la tomba del compositor, de magnificència sòbria, com també ho va ser la seva vida. Els presents de flors que envolten la llosa de bronze del sepulcre ens confirmen que la seva memòria està viva, i permanentment honorada pels peregrins que arriben a reverenciar-lo des de tan diferents indrets, conduïts per la música d’aquest gran creador.

Situant-nos d’esquena al cor, ens queden les dues galeries de la nau a banda i banda, i al fons l’orgue, que tampoc és l’original que Bach va tocar. El que podem veure va ser construït per Wilhelm Sauer, el 1889, i no és un orgue de les característiques del que tocava Bach.

A la galeria dreta, trobem “l’orgue nou” o “l’Orgue de Bach”, que va ser construït l’any 2000, per Gerald Woehl, en commemoració del 250 aniversari de la mort del compositor. Aquest orgue va ser construït amb certa similitud a l’original que Bach utilitzava.

La vida de Bach a Leipzig no va ser fàcil musicalment parlant, tot i que els seus càrrecs li permetien un cert nivell econòmic i la possibilitat de donar estudis superiors als seus fills.

Les exigències de les autoritats quan a la disciplina dels alumnes, les imposicions o restriccions davant certes composicions musicals, i la deficient situació en què es trobava la música a Leipzig, provocaren conflictes entre els rectors de l’escola i un seguit de cartes de queixa enviades per Bach al Consell Municipal, que van culminar en un informe presentat al Consistori, sobre les “necessitats per a la bona organització i funcionament de la música a Leipzig”.

Tal com ja hem apuntat, malgrat les dificultats esmentades, la producció musical de Bach en aquest període serà intensa i espectacular alhora.

En aquesta etapa de maduresa, Bach compondrà cinc cicles de cantates, i dues de les seves obres monumentals, la Passió segons Sant Mateu, la Passió segons Sant Joan, també els seus grans oratoris, la gran Missa en si Menor, el Magníficat, i les quatre Misses Luteranes.

També, d’aquesta mateixa època son nombroses obres per a teclat, com el Segon llibre del Clave ben temperat, i la seva darrera obra inacabada, L’Art de la Fuga, que tancarà aquesta producció frenètica.

Hem entrat a la Thomaskirchesabent que venies amb nosaltres. Com l’esperit de les muses que acompanyen la música, ens has acompanyat en silenci. Portàvem la música molt endins, el so profund al cor, confonent-se amb el batec colpidor de ritme joiós. I hem arribat a temps de trobar-te viu, només ha calgut inspirar embriagadorament l’aire que impregna el teu espai, i t’hem pogut sentir magnànim, immortal… etern.

9 desembre 2007

Retrocedint 27 anys en la cronologia de Bach, en aquest matí plenament hivernal, ens dirigim a Köthen, petita ciutat que havia estat capital del principat d’Anhalt.

La regió de Köthen està considerada com un tresor arqueològic. S’han trobat restes de vestigis que es remunten a 5000 anys abans de Crist, i les construccions megalítiques més antigues de l’Europa central.

Köthen era una ciutat emmurallada, encara podem trobar alguns testimonis en forma de restes al carrer Wallstrasse. L’estructuració arquitectònica de Köthen es caracteritza per distribuir-se al voltant de la plaça rectangular del mercat, d’on surten els carrers en forma d’estel, que semblen enfocar la mirada cap a l’edifici més antic, l’església St. Jakobsgemeinde, d’estil gòtic flamíger, construïda entre el 1400 i el 1514, i que encarna el símbol de la ciutat.

El 1717 Bach accepta l’oferiment del príncep Leopold d’Anhalt-Köthen, per esdevenir mestre de capella de la seva petita cort, la qual cosa li comportarà l’ordre d’empresonament durant un mes, per part del duc de Weimar, al·ludint desacatament i desobediència per a les seves obligacions al ducat de Weimar.

Després d’aquest primer contratemps, Bach treballarà nou anys al servei del príncep Leopold, que segons ell mateix, foren els més feliços de la seva vida.

La seva etapa a Köthen serà tranquil·la i estable. La gran afició del príncep Leopold per la música instrumental, unida al fet de que la cort de Köthen era calvinista, i no permetia la música a la litúrgia, faran que Bach compongui principalment música profana de cambra.

Aquí viurà un dels períodes creatius de major genialitat i força, on desenvoluparà les seves grans creacions instrumentals. Destacables entre elles, son els sis “Concerts de Brandenburg”, BWV 1046 a BWV 1051, també les sis “Suites Franceses” per clave, BWV 812 a BWV 817o, i les conegudes sis “Suites per violoncel”, BWV 1007 a BWV 1012. També pertany a aquesta etapa, la 1ª part del Clavecí ben Temperat, BWV 846 a BWV 869 i els concerts per violí i oboè, i altres múltiples composicions.

El 1720, morirà la seva esposa Maria Barbara, i al cap de poc temps, el 1721, es tornarà a casar, aquesta vegada amb la filla d’un trompetista de Weissenfels, Anna Magdalena, que era cantant, i que li donarà deu fills més.

L’antic castell fortificat, que el 1396 va ser condicionat com a sumptuosa residència de la família Anhalt, ofereix avui una imatge que ens transporta a un ambient indefinit, barreja entre una senyorívola decrepitud, i l’evocació a un temps d’esplendor camuflat sota les fulles seques dels seus jardins desatesos, que, en respirar fons, exhalen les flaires aristocràtiques dels qui van trepitjar la seva plenitud.

La culminació d’aquest període de magnificència, però, la trobem en una estança del seu interior, la sala dels miralls, on la màgia dels temps de grandiositat encara hi és present.

En la nostra memòria evoquem les suites de Bach, amb les seves notes sorprenents, i les sentim entre les parets que les van veure néixer, les sentim al cor, amb la mateixa intensitat amb què sentim el fred a la cara despertant-nos del nostre embadaliment, amb la mateixa intensitat amb què el blau del cel sorprèn la grisor entre els arbres del Palau de Kotten.

Retornem a Leipzig per acomiadar-nos amb un sopar i un emotiu brindis a la taverna Auerbachs Keller, tot un clàssic, fundat el 1525, on Goethe hi va inspirar una escena del Faust, amb Mefistofel i Faust, enfilats a una bóta. Encara es conserva el tronc d’arbre tallat que representa aquesta escena.

Així, amb la música al cor, i la poesia a l’ànima, ens acomiadem de la nostra particular “Ruta Bach”.

Deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *